La música a la primera meitat del segle XX

Continuen alguns dels estils de finals del segle XIX. Alguns compositors crean nous estils i escoles.

La música del s.XX presenta una gran varietat de corrents musicals. La música oculta esdevé intel·lectual i d’èlit, a l’hora que els nous mitjans de difusió arriben a tot arreu i els compositors s’aïllen de tot això per poder crear.
Els elements més importants d’aquest procés són dos: la ruptura de la tonalitat i l’invenció de formes cada vegada més tecnificades de fer i escultar música.

IMPRESSIONISME

És probablement una de les estètiques de més controvèrcia en la història de la música.
Inicia en la pintura, al 1873, a França quan un grup d’artistes francesos de tots els àmbits, van fundar una associació. Van obrir la primera exposició al públic i un dels quadres exposat era una célebre tela pintada per Monet que va suposar l’origen del corrent.
La primera figura de l’impressionisme musical va ser Claude Debussy, les seves obres es poden considerar equivalents a certes pintures o poesies contemporànies franceses.
Es donava molta importància a la poesia i la música en conjunt, ja que d’aquesta manera podien comunicar emocions impossibles de representar d’una manera concreta. Van intentar crear l’ impressió d’una emoció directament a través de la sonoritat i el ritme. Els interessava també la foscor adequada a la naturalessa de la música.
Era creada a partir d’una situació, d’un estat d’ànim o d’un somni. Es caracteritza per la fredor i objectivitat, ja que volia assemblar-se als entrellums del món de la natura.
Es convinen molts elements per crear la impressió que vol donar una obra concreta. La melodia, per exemple, tendeix cap a contorns poc definits. Les veus solen cantar en recitatiu. A vegades s’usen les veus sense paraules per entonar, transformant així la veu en un instrument.
Volen crear impressions dinàmiques, (taques gotes i punts de colors) tan amb l’orquestra com amb el piano.
Pel que fa a l’harmonia s’usen acords de tot tipus. Això comporta una desintegració de la tonalitat, ja que no hi ha relació entre els acords i les tonalitats.

EXPRESSIONISME

Sorgeix a finals dels s.XIX a Alemanya i més tard s’esten per la resta dels països europeus.
Neix contràriament a l’ impressionisme com a resposta de la distorsió de les formes. No intenta reflectir la realitat sinó que tracta d’imposar la sensibilitat de l’artista a la representació del món exterior.
La paraula expressionisme descriu un estil on els compositors són molt expressius emocionalment. Els compositors més importants que van utilitzar aquest expressionisme van ser Schoenberg (també pintor) i els seus deixebles : Berg i Webern.
Al principi la música expressionista es va basar en harmonies cada cop més cromàtiques, fins que, es van començar a utilitzar les dotze notes de l’escala cromàtica de manera lliure. Això va resultar el que s’anomena atonalisme (absència total de la tonalitat).
Les seves característiques són:
· Harmonies dissonants.
· Línees melòdiques amb grans salts i frenètiques.
· Contrasts violents i expressius.
· Instruments tocats amb força.
En aquestes obres musicals es representa un elevat grau de tensió de manera dramàtica o continguda.

NEOCLASSICISME

Va néixer al 1919 rebutjant les tendències romàntiques i impressionistes. La qual cosa va contribuir a formar un art musical molt refinat, que es basava en un major respecte cap a les formes musicals i el refinament de l’escriptura.
Els compositors més destacats d’aquest corrent són:
El protagonista principal del moviment és el rus Igor Stravinski. Sempre havia intentat aconseguir majors innovacions musicals, i va ser un incansable investigador de la forma. Algunes de les seves obres van provocar polèmica o escàndol. Tenia una gran habilitat per crear nous sons usant la superposició dels ritmes, les solucions harmòniques més usades. Inspirat per música antiga, jazz, Ragtime music, dodecafonisme. Una de les seves obres més destacades és “La consagració de la primavera” una obra molt original que no s’havia escoltat mai fins aleshores.
A França es va fundar el Grup de sis: Francis Poulenc, Darius Milhaud, Arthur Honegger, Germaine Tailleferre, Louis Durey i Georges Suric. Tenien per lema l’art un, so com a realitat sonora, molt connectat amb l’art dadaista i surrealista. Les seves obres eren politonal.
L’alemany Paul Hindemith que va lluita per la nova objectivitat, un moviment nascut a Alemanya que tendia a la senzillesa i elegància formal. Una de les seves obres destacades és l’òpera Mathias el pinto.
Orff també alemany, té un original estil basat en l’ús dels modes grecs, el cant gregorià, les cançons medievals i les populars. Amb procediments senzills obté resultats espectaculars. Les seves obres tenen com a suport la literatura.
Un altre compositor alemany és Weil, que va tenir relació amb el món del teatre, era crític amb la societat i la seva obra més important és L’òpera dels quatre rals.
A Anglaterra va destacar Britten amb un estil personal molt influent en les seves obres.
Als Estats Units Ives un compositor autodidacte, independent de la resta de corrents contemporànies. En les seves obres usa la polirítmia, la politonalitat, les formes obertes, els clústers, l’organització serial i collages (en músiques no tan cultes).
A Itàlia Alfredo Casella y Gian Francesco Malipiero.
A Espanya va destacar la Generació del 27, marcada per la Guerra Civil (que va fer mantenir al marge el país de les innovacions musicals europees). I es va mantenir el nacionalisme amb els germans Halffter, Remacha i Rodrigo.

2- Les corrents musicals en la segona meitat del segle XX.

L’avantguarda

-Nous tractaments instrumentals
Hi han instruments convencionals que també reben nous tractaments, com ara: - Piano: no nomes es toca amb els dits sinó que també es toca amb tot l'avantbraç creant els clústers. El que el va iniciar,va ser John Cage.
- Veu: El cantant no tan sols fa sons entonats sinó també fa servir crits, rialles, portaments, veu parlada, etc. Diferents recursos vocals.
- Altres pràctiques: - Bufar els instruments de vent sense produir cap nota.- Bufar una boquilla sense que estigui posada a l’instrument.- Submergir un instrument de percussió en aigua.

Tendències musicals

-El sorollisme
Alguns dels compositors influenciats pel futurisme, van defensar el soroll i ja van inaugurar l'ús de les màquines en les noves músiques.

-La musica concreta
El seu iniciador, va ser Pierre Schaeffer i Pierre Henry. Aquesta musica, consisteix a enregistrar en una cinta magnetofònica qualsevol soroll o so d'objectes reals, quotidians i elaborar-lo i transformar-lo en el laboratori . Un dels compositors mes destacat va ser Edgar Varèse i Karlheinz Stockhausen.
Una de les peces de Edgar, combinava sons d'una soprano, un cor, campanes i òrgan, encara que originant una sensació sonora nova. Aquesta obra, va ser creada als estudis de la Nordwestdeutscher Rundfunk de Colònia, Alemanya, es van relacionar tècnics i compositors i van sorgir els sons generats electrònicament, que donarien lloc al gènere electrònic pur.


-La música electroacústica i electrònica
És música creada amb mitjans electrònics. Això inclou la música composta amb cintes magnetofòniques, la música electrònica en viu, la música concreta i la música que combina el so d'intèrprets en viu i música electrònica gravada.
Avui dia, s’utilitza una altra terminologia com música per l’ordinador, música electroacústica o música radiofònica, unes definicions que solen referir-se més a l'estètica que a les tecnologies utilitzades.
En 1950 es va fundar el primer estudi de música electrònica a Alemanya, dirigit per Eimert. En 1963 va ser reemplaçat per Stockhausen i després, en 1953, va sorgir el primer laboratori italià a Milà, on vam trobar a Berio i Maderna.
La música electroacústica es caracteritza per l'aplicació dels mitjans electrònics per a la producció i l'enregistrament de la música. L'electricitat es va aplicar també a la música i es van crear sons a partir de circuits oscil·ladors.
En la música electrònica, els sons es fan al laboratori i desprès són manipulats; el resultat s'enregistra en una cinta.

-El serialisme
L'esperit composicional de la postguerra suposarà un gran aïllament entre el compositor i el públic. La tradició musical es lliga als fracassos polítics i socials del passat, pel que es busca una ruptura total amb tots els pressupostos culturals que deriven o sorgeixen d'ella. El neoclassicisme es va veure amb recel per aquests nous compositors, que ho van veure com un intent esgarriat de reconciliar revolucions tècniques de l'era postonal amb els fonaments estètics heretats d'un llenguatge musical anterior. Era necessari portar a terme una ruptura total amb totes les nocions musicals anteriors referents a com s'havia de compondre i com havia de sonar. Ja els primers compositors del segle XX havien fallat en la seva revolució musical a l'adherir-se als anteriors pressupostos existents sobre l'estructura i l'expressió musical en comptes de replantejar-se la música prenent com base els nous principis. Segons Boulez, s'havia de realitzar un tractament consistent de tots els elements musicals, no només dels melòdics, sinó també dels rítmics, els dinàmics, de les teixidures i finalment dels formals, d'acord amb uns procediments estrictament serials i que no tinguessin cap relació amb cap pressupost musical anterior. Com comenta Stockhausen, "el principi Schenbergiano de la sèrie temàtica s'ha trencat. L'essencial ha deixat de ser un únic Gestalt (un tema o motiu) escollit pel compositor. Ara tot es basa en una seqüència de proporcions melòdiques, de durades i sonoritats".


-El serialisme integral
El serialisme integral aplica el concepte de sèrie dodecafònica a tots els elements integrants del so (durada, silencis, intensitat, timbre, etc.); és una música organitzada. Entre els qui han seguit aquest moviment destaquen K. Stockhausen, Pierre Boulez, Luigi Nono, Oliver Messiaen. Luciano Berio i Bruno Maderna.

-Musica aleatòria
Sorgeix com a reacció a l'excessiu rigor del serialisme. Connecta amb l'art cinètic (escultures mòbils en canvi constant produït per l'atzar). En les obres aleatòries hi intervé l'atzar i es tendeix a la llibertat d'acció tant del compositor com de d’intèrpret (les altures i els durades dels sons no s'especifiquen; els motius es repeteixen, s'ordenen o es varien lliurement, la forma és oberta). Per tant cada audició d'una obra és sempre diferent.
La grafia musical utilitza uns signes i uns símbols que es poden interpretar més o menys lliurement (no s'escriu en paper pautat). El seu principal compositor és John Cage tot i que també destaquen Pierre Boulez i W. Lutoslawski.
La música aleatòria ofereix una música indeterminada en funció de l'atzar i de la llibertat de l'interpreti. La música popular actual neix a la fi del segle XIX amb la unió de la música negra i la música blanca. Entre els principals estils de música popular destaquen: el blues, el jazz, el rock i el pop.

-La musica estocàstica
És una derivació de la musica aleatòria. Es compon fent servir ordinadors i basant-se en les lleis de l'estadística (càlcul de probabilitats) i la matemàtica de l'atzar. Destaquen Iannis Xenaquis i Gyorgy Ligheti.

-El minimalisme
El resultat sonor és una música obsessiva, imitació de la música oriental. Aquest corrent va néixer als EEUU a mitjans dels anys 60 i els compositors més representatius són Philip Glass, Steve Reich i Carlos Santos.
Tendència que inclou tota la música que funcioni a partir de materials limitats o mínims; obres que utilitzen solament algunes notes, paraules, o bé obres escrites i concebudes per a instruments de recursos limitats; obres que mantenen algun efecte electrònic durant un perllongat període o obres que consisteixen en enregistraments exclusivament de rius o cursos d'aigua; obres que evolucionen en cicles sense fi; obres de lenta evolució d'un tipus de música a un altre; és a dir obres que impliquen un reductivisme.

Compositors del segle XX

Pierre Boulez

Pierre Boulez Montbrison, va néixer el 26 de març de 1925. És un compositor, pedagog i director d'orquestra francès. La seva influència ha estat notable en el terreny musical i intel·lectual contemporani. Va començar conreant una música atonal dins d'un estil serial post-webernià, no només aplicava el concepte de sèrie a l'altura de les notes, sinó també a altres variables del so: ritmes, dinamiques...
Es va convertir en director i compositor en un famós teatre.





Pierre Boulez – Sur incises


És una obra formada per tres pianos, tres arpes i tres percussions. Entre ells no i ha un cert ordre, ja que quan toquen alhora ho fan de manera desendreçada i no hi predomina cap ordre. Sembla que no hi ha melodia, ja que cap dels fragments de l’obra és poden reconèixer com a melodia, ni és repeteix ni dona la sensació de que ho sigui per el que anem escoltant. El ritme no és gens constant, ja que parlem d’un ritme alterat i desconcertat. En cap moment de l’obra podem apreciar un cert ritme controlat. La sonoritat podem dir que és dissonant. La intensitat d’aquesta obra és manté a un nivell força elevat durant tota l’obra. La sensació que ens dona es d’alteració, descontrol… I quan parlem del timbre, parlem de la barreja d’instruments que és fan, ja que quan toquen tots alhora (en molts moments de l’obra) hi ha una fusió entre els diferents instruments.





Luigi Nono

Luigi Nono, va neixer a Venecia el 29 de Gener de 1924, i va morir a Venecia, el dia 8 de Maig de 1990. Va ser un compositor Italia de música comtemporania. Va començar a seguir els cursos de composición en el Conservatori de Venecia. La seva música de vanguardia es així d’expresió de una revolta contra la cultura buergesa, provocada per el seu compromis amb el comunisme revolucionari.


TUBA&ELECTRONICS. Post Prae Ludium per Donnau de Luigi Nono. CONSMUPA oct. 2008


En aquesta, tan sols hi ha una tuba. També podeu observar que hi apareixen components electrònics amb un home que a través d'un ordinador ho va controlant i va fent variacions conjuntament amb el so de la tuba.



Krzysztof Penderecki

Krzysztof Penderecki Va néixer el 23 de novembre de l’any 1933, a Polònia. És un compositor i director d'orquestra polonès. Va estudiar música a la Universitat de Cracòvia i a l'Acadèmia de Música de la mateixa ciutat. El reconeixement internacional de Penderecki va iniciar-se el 1959.





Pendereki – Capriccio per oboè i orquestra

És una obra per a oboè i orquestra. La introducció la fa l’oboè i el van “interrompent” la resta d’instruments, fins que acaben tocant tots alhora. No segueixen cap mena de melodia i son més aviat petits fragments desendreçats. No podem parlar d’un ritme constant, ja que cap dels components de l’obra ho segueixen. La sonoritat de l’obra és més aviat dissonant i quan parlem de la intensitat hi destaquen els moments on s’escolten tots o gairebé tots els instruments, entre ells provoquen que sembli així de fort durant tota l’obra. Ens pot donar la sensació de nervis, descontrol... I quan volem anomenar al timbre parlem d’instruments molt contrastats.





John Cage

John Cage va neixer a Los Àngeles, el 5 de setembre de 1912 i va morir a Nova York, el 12 d'agost de 1992. Va ser compositor i instrumentista nord-americà. Una de les seves influències va ser el Zen, el qual li va conduir en l'àmbit musical a fer servir silencis interminables, sons desconnectats, casuals i atonals amb un volum, durada i timbre aleatoris. Durant els últims anys d'aquesta dècada Cage va inventar el piano preparat. La composició més innovadora d'entre les quals va realitzar per a aquest piano preparat és una suite que dura 69 minuts anomenada Sonats and Interlude.

John Cage - In The Name Of The Holocaust

És una obra per piano. Comença fent la melodia principal, que consta de pujades i baixades fent notes breus. El ritme és constant i suau. Pel que fa a la sonoritat és sonant ja que les notes tenen una certa lògica entre sí. Aquesta obra es manté a un nivell fluix i el seu caràcter és reflexiu, pensatiu i relaxant. Respecte el timbre cal destacar que el piano sempre lligat.




Schönberg


Arnold Franz Walter Schönberg (la forma anglesa de Schönberg, Schoenberg, va ser adoptada oficialment quan va deixar Europa i es va retrobar amb el judaisme el 1933), (Viena, 13 de setembre de 1874 - Los Angeles, 13 de juliol de 1951), compositor austríac i després estatunidenc. Part de les obres de Schönberg s'associen amb els moviments expressionistes de principis del segle XX en l'art i la literatura germàniques.

Va ser dels primers compositors en abraçar l'atonalisme. La principal innovació de Schönberg és la tècnica dodecafònica, que utilitza sèries de notes (serialisme). També va ser pintor, un important teòric musical i un influent mestre de composició.




Concert per a piano i orquestra.




Arnold Franz Walter Schonberg

És un obra formada per un piano solista i una orquestra.
Entre el piano i l’orquestra no predomina un ordre, quan se senten tocar tots a l’hora és un descontrol.
En aquesta obra no hi ha cap melodía, ja que quan es senten tocar els instruments és produeix un rebombori. El ritme en l’obra no és gens constant.
La intensitat d’aquesta obra és elevada i penso que es mante durant la duració de l’obra. És una sensació de nerviosismo que ben bé no saps el que sents, i ja quan parlem del timbre és un canvi d’instruments, per que en moltes ocasions tocant molts a l‘hora i no saps ben bé el que escoltes.


Stravinski

Ígor Fiodorovitx Stravinski (Oranienbaum, 17 de juny de 1882 – Nova York, 6 d'abril de 1971) compositor rus.
Va compondre una gran quantitat d'obres clàssiques abordant diversos estils com el primitivisme, el neoclassicisme i el serialisme, però és conegut mundialment sobretot per tres obres d'un dels seus períodes inicials - l'anomenat període rus - : L'ocell de foc (l'Oiseau de feu, 1910), Petruixka (1911) i La consagració de la primavera (Le Sacre du printemps, 1913). Per a molts, aquests ballets clàssics, atrevits i innovadors, pràcticament van reinventar el gènere. Stravinski també va escriure per a diversos tipus de conjunts en un ampli espectre de formes clàssiques, des d'òpera i simfonia a petites peces per a piano i obres per a grups de jazz.
Stravinski també va aconseguir fama com pianista i director d'orquestra. Va ser també escriptor; amb l'ajuda d'Alexis Roland-Manuel, va compilar un treball teòric titulat Poetics of Music, en el qual, va deixar la seva famosa frase: "La música és incapaç d'expressar res per si mateixa. Essencialment un rus cosmopolita, Stravinski va ser un dels compositors i artistes més influents de la música del segle XX, tant en Occident com en la seva terra natal.





L’ocell de foc.



És una obra per orquestra. Que es pot dividir en dues parts. La primera, comença la corda i a poc a poc s’hi van introduint més instruments. Primer sona el fagot i després la melodia que la fan alguns instruments de vent. Segueix tocant l’orquestra. La segona part on toca la tuba i després segueix l’orquestra tocant una melodia molt diferent en comparació amb la música anterior. Segueix tocant tota l’orquestra fins al final.
No és fins a la meitat de la peça que sona la melodia principal. Comença sent tocada per una tuba i acaba tocada per tota l’orquestra.
A l’inci de la peça, el ritme és suau i constant però a partir de la meitat, és més accentuat. És una obra sonant que al principi es manté a nivell fluix i a partir de la meitat canvia a nivell fort.
Pel que fa al caràcter, a l'inici és de caràcter pensatiu, calmat, però a partir de la meitat passa a ser exuberant. A la primera part de l’obra hi ha una fusió de timbres, i a la segona hi ha vegades en que els instruments es contrasten.



Stockhausen

Karlheinz Stockhausen (22 d'agost de 1928 a Kerpen-Mödrath, a prop de Colònia, Alemanya - 5 de desembre de 2007, Kürten, Alemanya) va ser un dels compositors més importants de música clàssica del segle XX. Va estudiar piano i pedagogia musical al Conservatori Superior de Colònia, així com musicologia, germanística i filosofia. Dedicant-se a la composició des de els anys 50 i orientant-se des d'un principi cap a la música serial. Obres d'aquest període són, entre d'altres, Kreuzspiel i Formel.
Des de llavors va escriure més de tres-centes obres, algunes de les quals han sigut de gran influència en el desenvolupament de la música de la segona part del segle XX. La seva influència ha sobrepassat l'àmbit de l'anomenada música culta, arribant fins al Jazz i al Rock. Músics com Miles Davis, o Frank Zappa, per posar dos exemples, reconeixen la influència de la música d'Stockhausen.
A més de compositor, és remarcable també la seva feina com a director d'orquestra.



Concert, per a tres orquestres.



Karlheinz Stockhausen

És un obra formada per tres orquestras. Les tres en cap moment toquen juntes ho fan per separat.
Jo crec que aquesta obra porta un ritme descontrolat i no te sentit. Entre tots els instruments fan una “melodia” descontrolada, o almeys em dona aquesta sensació.
Aquesta obra es dissonant, amb una intensitat bastant elevada, que durant l’obra sona igual.
Aquesta obra em suggereix desordre, i en el timbre és un descontrol d’instruments, HI ha molta varietal però no tots toquen a l’hora.


Messiaen

Olivier Messiaen (Avinyó, 10 de desembre de 1908 - Clichy, Île-de-France, 27 d'abril de 1992) va ser un compositor, organista i ornitòleg francès.
Va estudiar en el Conservatori Nacional Superior de Música i de Dansa de París amb tan sols 11 anys.
Aquesta època és la que potser la seva obra més coneguda, L'Ascension, quattre méditations symphoniques (L'Ascensió, quatre meditacions simfòniques). Composta i estrenada el 1932: és una obra d'uns 27 minuts, escrita per a gran orquestra, i més tard transcrita i readaptada per a orgue el 1933. La versió orquestral consta dels següents moviments:
• Majestat de Crist demanant la Gloria a Son Pare
• Alabances serenes d'un ànima que anhela el Cel
• Al•leluia de la trompeta i de la campana
• Pregària de Crist dirigint-se a Son Pare
A la segona guerra mundial, durant la Batalla de França, Messiaen mentre estava empresonat va compondre el seu Quatuor pour la fin du temps ("Quartet per a la fi dels temps") per a piano, violí, violoncel i clarinet. L'obra va ser estrenada per Messiaen i els seus companys de presó davant d'una audiència d'interns i vigilants. En eixir de presó el 1941, així més tard va ser professor d'harmonia, i després professor de composició (1966) en el Conservatori de París, lloc que va mantenir fins l'any 1978.


Turangalîla Symphonie - 5th Movt - Aimard, Davis.



Aquesta obra, es alegre. Es pot veure com tothom, esta en una sala molt gran. Cada persona té un instrument i amb això l’han compost. En aquest vídeo, podem observa, que els instruments que predominen son els violins, els pianos, els clarinets, les tubes i les trombes. Però també surten altres instruments que complementen l’obra, com per exemple, el tambor, el bong, els plats, el xilofon, etc...però encara que son els complements, detallen algun moment de l’obra molt important, però no son seguidament.

Opinió de les músiques Duna

1- Creieu que aquestes músiques "sonen malament", o es que no les escoltem suficientment?

Penso que no sonen malament sinó que n’hi ha que no sabem entendre, com l’obra de Luigini Nono per exemple, la qual jo no entenc el seu “fil conductor” i penso que és força rapatitiva, per tant crec que sona malament.
Pot ser per entendre aquests tipus de peces millor el que necessitaríem és escoltar-les més vegades. Jo penso d’aquesta manera, però estic segura que els més experts en música poden arribar a agrada’ls-hi aquestes obres.

2- Seria necessari entendre-les a més a més d’escoltar-les?

Com he dit abans; sí, és necessari entendre les músiques que escoltem i les d’aquests tipus encara més, ja que requereixen més atenció per poder-les entendre.

3- Existeixen prejudicis davant aquestes músiques? Per què creieu que resulten tan poc comprensibles?

Jo penso que sí que n’existeixen. La gent quan només l’ha escoltat un cop i veu que no li agrada, que no les entén, no la torna ha escoltar altra vegada i per tan l’imatge que té d’aquest tipus de música en general, és negativa. Crec que resulten poc comprensibles, per això, perquè la gent no fa l’esforç de tornar-les a escoltar amb atenció intentant de entendre-les.

4- Quines us resulten més fàcils d’entendre?

Lullaby and Final Hymn de Stravinski i la Consagració de la Primavera també del mateix.


5- Quines de les diferents tendències us resulta més atraient?, Per què?

M’agrada molt la tendència de l’impressionisme pel fet de ser tan innovadora, però les músiques costen d’entendre. També m’agrada la música electroacústica i electrónica per la gran varietat de sons que poden fer i per com sonen aquests.
De les vuit músiques la tendència que més m’ha agradat ha sigut el neoclasicisme de Stravinski, perquè són les obres que més s’entenen, ja que és un tipus de música on es segueix el model de música anterior al segle XX, però innovant (introduint-hi nous sons, formes,etc).

opinió de les músiques Berta

1-Creieu que aquestes músiques "sonen malament", o es que no les escoltem suficientment?

Jo crec que no les escoltem suficient, ja que si escoltes una canso sovint, normalment t’acaba agradant. A mi, sincerament no m’han agradat, a mi m’agrada un altre tipus de musica.

2- Seria necessari entendre-les a més a més d’escoltar-les?

Si, ja que nosaltres al escoltar una musica d’aquest estil, ens pot fer pensar amb una historia o amb alguna cosa molt diferent a la que ens volen representar. Així que si saps de que va, ja t’encamines a l’hora d’escoltar-la i pots imaginar-t’ho amb mes certesa.

3- Existeixen prejudicis davant aquestes músiques? per què creieu que resulten tan poc comprensibles?

La veritat es que si que penso que existeixen prejudicis davant d’aquestes músiques, ja que segurament la gent te a la ment que son molt rares i avorrides i no valen la pena. Però per a molta gent aquesta música es com totes les altres i cada canso porta a una historia diferent i representen coses diferents.

4- quines us resulten més fàcils d’entendre?

Messiaen, ja que la seva musica, et fa representar un mon fantàstic, de misteri , de terror, espacial, animat però sobretot emocionant. A mi, hem fa sentir com si estigues al espai, envoltada de misteri i fantasia. Però al mateix temps fa por però de seguida es torna animat i tot això el fa ser emocionant. No m’ha costat entendre-ho.

5- quines de les diferents tendències us resulta més atraient?, Per què?

La tendència que ma resultat mes atraient, a sigut la de John Cage "Dream", ja que com he dit abans, el piano m’encanta i em fa sentir moltes emocions. Aquesta tendència hem fa veure el piano com a un instrument dolç i simple però que només per aquestes dos qualitats fa fer sentir moltes coses i pensar en tot allò que realment ens amoïna o ens sorprèn.

Opinió de les músiques Maria

1- Creieu que aquestes músiques "sonen malament", o es que no les escoltem suficientment?

Crec que no estem suficientment acostumats a escoltar musiques així i per això ens poden semblar “estranyes” o que sonen malament. Però no crec que per a tothom sonin igual de “malament” o igual de “bé”.

2- Seria necessari entendre-les a més a més d’escoltar-les?

Jo crec que si, ja que cada cop que escoltem una cançó qualsevol l’entenem millor, o inclús a mi em passa que cada cop m’agrada més. Per tan crec que en aquest cas seria el mateix. Com més escoltem aquest tipus de música millor l’entendrem i potser més ens agradarà.

3- Existeixen prejudicis davant aquestes músiques? per què creieu que resulten tan poc comprensibles?

Perquè a simple vista no solen agradar molt, ja que no es el nostre estil de música. I al no agradar-nos ja les abandonem.

4- Quines us resulten més fàcils d’entendre?

Messiaen, perquè trobo que tants instruments, tants canvis etc, ajuden a entendre aquest embolic, aquesta fantasia. I també la de John Cage per aquesta solidaritat, aquest misteri..

5- quines de les diferents tendències us resulta més atraient?, Per què?

A mi personalment tots m’atreuen bastant ja que ho veig tot com molt diferent i molt curiós. Però per exemple la de Pierre Ovules, tal hi com la representa, m’agrada. O John Cage "Dream" t’ambé la trobo més atraïent que la resta.

Opinió de les músiques Sara

-Creieu que aquestes músiques "sonen malament", o es que no les escoltem suficientment?

Aquestes músiques no sonen malament, la que penso que no sona gaire bé, i que no m’agrada’t gaire ha sigut la de Stockhausen, potser per que es un vídeo gravat i no se sent gaire bé, i no es pot contemplar gaire. També pot ser, que com aquest tipus de música no ens agrada, ja bors no ho lescoltem ho suficient.

-Seria necessari entendre-les a més a més d’escoltar-les?

Sí, penso que això es ho principal. Per que escolten una música tu pots interpretar el que vulguis, però sempre es millor que abans t’ho expliquin, que expliquin el que sentiràs.


-Existeixen prejudicis davant aquestes músiques? per què creieu que resulten tan poc comprensibles?

Penso que resulten poc comprensibles, per que a la majoria de gent aquest tipus de música no els hi agrada, ja bors potser l’escolten un cop i com no li resulta interessant, ja no la torna a escoltar, crec que això és el que passa.

-Quines us resulten més fàcils d’entendre?

John Cage - In The Name Of The Holocaust, és la única que no m’ha costat gaire de entendre.


-Quines de les diferents tendències us resulta més atraient?, Per què?

De les vuit músiques que he escoltat, la que mes m’agrada’t i mes interessant he trobat a sigut la de Pierre Boulez (Primera Parte). Potser no m’ha agradat per la música, si no que per la posta en escena que es pot veure.