L’avantguarda
-Nous tractaments instrumentals
Hi han instruments convencionals que també reben nous tractaments, com ara: - Piano: no nomes es toca amb els dits sinó que també es toca amb tot l'avantbraç creant els clústers. El que el va iniciar,va ser John Cage.
- Veu: El cantant no tan sols fa sons entonats sinó també fa servir crits, rialles, portaments, veu parlada, etc. Diferents recursos vocals.
- Altres pràctiques: - Bufar els instruments de vent sense produir cap nota.- Bufar una boquilla sense que estigui posada a l’instrument.- Submergir un instrument de percussió en aigua.
Tendències musicals
-El sorollisme
Alguns dels compositors influenciats pel futurisme, van defensar el soroll i ja van inaugurar l'ús de les màquines en les noves músiques.
-La musica concreta
El seu iniciador, va ser Pierre Schaeffer i Pierre Henry. Aquesta musica, consisteix a enregistrar en una cinta magnetofònica qualsevol soroll o so d'objectes reals, quotidians i elaborar-lo i transformar-lo en el laboratori . Un dels compositors mes destacat va ser Edgar Varèse i Karlheinz Stockhausen.
Una de les peces de Edgar, combinava sons d'una soprano, un cor, campanes i òrgan, encara que originant una sensació sonora nova. Aquesta obra, va ser creada als estudis de la Nordwestdeutscher Rundfunk de Colònia, Alemanya, es van relacionar tècnics i compositors i van sorgir els sons generats electrònicament, que donarien lloc al gènere electrònic pur.
-La música electroacústica i electrònica
És música creada amb mitjans electrònics. Això inclou la música composta amb cintes magnetofòniques, la música electrònica en viu, la música concreta i la música que combina el so d'intèrprets en viu i música electrònica gravada.
Avui dia, s’utilitza una altra terminologia com música per l’ordinador, música electroacústica o música radiofònica, unes definicions que solen referir-se més a l'estètica que a les tecnologies utilitzades.
En 1950 es va fundar el primer estudi de música electrònica a Alemanya, dirigit per Eimert. En 1963 va ser reemplaçat per Stockhausen i després, en 1953, va sorgir el primer laboratori italià a Milà, on vam trobar a Berio i Maderna.
La música electroacústica es caracteritza per l'aplicació dels mitjans electrònics per a la producció i l'enregistrament de la música. L'electricitat es va aplicar també a la música i es van crear sons a partir de circuits oscil·ladors.
En la música electrònica, els sons es fan al laboratori i desprès són manipulats; el resultat s'enregistra en una cinta.
-El serialisme
L'esperit composicional de la postguerra suposarà un gran aïllament entre el compositor i el públic. La tradició musical es lliga als fracassos polítics i socials del passat, pel que es busca una ruptura total amb tots els pressupostos culturals que deriven o sorgeixen d'ella. El neoclassicisme es va veure amb recel per aquests nous compositors, que ho van veure com un intent esgarriat de reconciliar revolucions tècniques de l'era postonal amb els fonaments estètics heretats d'un llenguatge musical anterior. Era necessari portar a terme una ruptura total amb totes les nocions musicals anteriors referents a com s'havia de compondre i com havia de sonar. Ja els primers compositors del segle XX havien fallat en la seva revolució musical a l'adherir-se als anteriors pressupostos existents sobre l'estructura i l'expressió musical en comptes de replantejar-se la música prenent com base els nous principis. Segons Boulez, s'havia de realitzar un tractament consistent de tots els elements musicals, no només dels melòdics, sinó també dels rítmics, els dinàmics, de les teixidures i finalment dels formals, d'acord amb uns procediments estrictament serials i que no tinguessin cap relació amb cap pressupost musical anterior. Com comenta Stockhausen, "el principi Schenbergiano de la sèrie temàtica s'ha trencat. L'essencial ha deixat de ser un únic Gestalt (un tema o motiu) escollit pel compositor. Ara tot es basa en una seqüència de proporcions melòdiques, de durades i sonoritats".
-El serialisme integral
El serialisme integral aplica el concepte de sèrie dodecafònica a tots els elements integrants del so (durada, silencis, intensitat, timbre, etc.); és una música organitzada. Entre els qui han seguit aquest moviment destaquen K. Stockhausen, Pierre Boulez, Luigi Nono, Oliver Messiaen. Luciano Berio i Bruno Maderna.
-Musica aleatòria
Sorgeix com a reacció a l'excessiu rigor del serialisme. Connecta amb l'art cinètic (escultures mòbils en canvi constant produït per l'atzar). En les obres aleatòries hi intervé l'atzar i es tendeix a la llibertat d'acció tant del compositor com de d’intèrpret (les altures i els durades dels sons no s'especifiquen; els motius es repeteixen, s'ordenen o es varien lliurement, la forma és oberta). Per tant cada audició d'una obra és sempre diferent.
La grafia musical utilitza uns signes i uns símbols que es poden interpretar més o menys lliurement (no s'escriu en paper pautat). El seu principal compositor és John Cage tot i que també destaquen Pierre Boulez i W. Lutoslawski.
La música aleatòria ofereix una música indeterminada en funció de l'atzar i de la llibertat de l'interpreti. La música popular actual neix a la fi del segle XIX amb la unió de la música negra i la música blanca. Entre els principals estils de música popular destaquen: el blues, el jazz, el rock i el pop.
-La musica estocàstica
És una derivació de la musica aleatòria. Es compon fent servir ordinadors i basant-se en les lleis de l'estadística (càlcul de probabilitats) i la matemàtica de l'atzar. Destaquen Iannis Xenaquis i Gyorgy Ligheti.
-El minimalisme
El resultat sonor és una música obsessiva, imitació de la música oriental. Aquest corrent va néixer als EEUU a mitjans dels anys 60 i els compositors més representatius són Philip Glass, Steve Reich i Carlos Santos.
Tendència que inclou tota la música que funcioni a partir de materials limitats o mínims; obres que utilitzen solament algunes notes, paraules, o bé obres escrites i concebudes per a instruments de recursos limitats; obres que mantenen algun efecte electrònic durant un perllongat període o obres que consisteixen en enregistraments exclusivament de rius o cursos d'aigua; obres que evolucionen en cicles sense fi; obres de lenta evolució d'un tipus de música a un altre; és a dir obres que impliquen un reductivisme.
-Nous tractaments instrumentals
Hi han instruments convencionals que també reben nous tractaments, com ara: - Piano: no nomes es toca amb els dits sinó que també es toca amb tot l'avantbraç creant els clústers. El que el va iniciar,va ser John Cage.
- Veu: El cantant no tan sols fa sons entonats sinó també fa servir crits, rialles, portaments, veu parlada, etc. Diferents recursos vocals.
- Altres pràctiques: - Bufar els instruments de vent sense produir cap nota.- Bufar una boquilla sense que estigui posada a l’instrument.- Submergir un instrument de percussió en aigua.
Tendències musicals
-El sorollisme
Alguns dels compositors influenciats pel futurisme, van defensar el soroll i ja van inaugurar l'ús de les màquines en les noves músiques.
-La musica concreta
El seu iniciador, va ser Pierre Schaeffer i Pierre Henry. Aquesta musica, consisteix a enregistrar en una cinta magnetofònica qualsevol soroll o so d'objectes reals, quotidians i elaborar-lo i transformar-lo en el laboratori . Un dels compositors mes destacat va ser Edgar Varèse i Karlheinz Stockhausen.
Una de les peces de Edgar, combinava sons d'una soprano, un cor, campanes i òrgan, encara que originant una sensació sonora nova. Aquesta obra, va ser creada als estudis de la Nordwestdeutscher Rundfunk de Colònia, Alemanya, es van relacionar tècnics i compositors i van sorgir els sons generats electrònicament, que donarien lloc al gènere electrònic pur.
-La música electroacústica i electrònica
És música creada amb mitjans electrònics. Això inclou la música composta amb cintes magnetofòniques, la música electrònica en viu, la música concreta i la música que combina el so d'intèrprets en viu i música electrònica gravada.
Avui dia, s’utilitza una altra terminologia com música per l’ordinador, música electroacústica o música radiofònica, unes definicions que solen referir-se més a l'estètica que a les tecnologies utilitzades.
En 1950 es va fundar el primer estudi de música electrònica a Alemanya, dirigit per Eimert. En 1963 va ser reemplaçat per Stockhausen i després, en 1953, va sorgir el primer laboratori italià a Milà, on vam trobar a Berio i Maderna.
La música electroacústica es caracteritza per l'aplicació dels mitjans electrònics per a la producció i l'enregistrament de la música. L'electricitat es va aplicar també a la música i es van crear sons a partir de circuits oscil·ladors.
En la música electrònica, els sons es fan al laboratori i desprès són manipulats; el resultat s'enregistra en una cinta.
-El serialisme
L'esperit composicional de la postguerra suposarà un gran aïllament entre el compositor i el públic. La tradició musical es lliga als fracassos polítics i socials del passat, pel que es busca una ruptura total amb tots els pressupostos culturals que deriven o sorgeixen d'ella. El neoclassicisme es va veure amb recel per aquests nous compositors, que ho van veure com un intent esgarriat de reconciliar revolucions tècniques de l'era postonal amb els fonaments estètics heretats d'un llenguatge musical anterior. Era necessari portar a terme una ruptura total amb totes les nocions musicals anteriors referents a com s'havia de compondre i com havia de sonar. Ja els primers compositors del segle XX havien fallat en la seva revolució musical a l'adherir-se als anteriors pressupostos existents sobre l'estructura i l'expressió musical en comptes de replantejar-se la música prenent com base els nous principis. Segons Boulez, s'havia de realitzar un tractament consistent de tots els elements musicals, no només dels melòdics, sinó també dels rítmics, els dinàmics, de les teixidures i finalment dels formals, d'acord amb uns procediments estrictament serials i que no tinguessin cap relació amb cap pressupost musical anterior. Com comenta Stockhausen, "el principi Schenbergiano de la sèrie temàtica s'ha trencat. L'essencial ha deixat de ser un únic Gestalt (un tema o motiu) escollit pel compositor. Ara tot es basa en una seqüència de proporcions melòdiques, de durades i sonoritats".
-El serialisme integral
El serialisme integral aplica el concepte de sèrie dodecafònica a tots els elements integrants del so (durada, silencis, intensitat, timbre, etc.); és una música organitzada. Entre els qui han seguit aquest moviment destaquen K. Stockhausen, Pierre Boulez, Luigi Nono, Oliver Messiaen. Luciano Berio i Bruno Maderna.
-Musica aleatòria
Sorgeix com a reacció a l'excessiu rigor del serialisme. Connecta amb l'art cinètic (escultures mòbils en canvi constant produït per l'atzar). En les obres aleatòries hi intervé l'atzar i es tendeix a la llibertat d'acció tant del compositor com de d’intèrpret (les altures i els durades dels sons no s'especifiquen; els motius es repeteixen, s'ordenen o es varien lliurement, la forma és oberta). Per tant cada audició d'una obra és sempre diferent.
La grafia musical utilitza uns signes i uns símbols que es poden interpretar més o menys lliurement (no s'escriu en paper pautat). El seu principal compositor és John Cage tot i que també destaquen Pierre Boulez i W. Lutoslawski.
La música aleatòria ofereix una música indeterminada en funció de l'atzar i de la llibertat de l'interpreti. La música popular actual neix a la fi del segle XIX amb la unió de la música negra i la música blanca. Entre els principals estils de música popular destaquen: el blues, el jazz, el rock i el pop.
-La musica estocàstica
És una derivació de la musica aleatòria. Es compon fent servir ordinadors i basant-se en les lleis de l'estadística (càlcul de probabilitats) i la matemàtica de l'atzar. Destaquen Iannis Xenaquis i Gyorgy Ligheti.
-El minimalisme
El resultat sonor és una música obsessiva, imitació de la música oriental. Aquest corrent va néixer als EEUU a mitjans dels anys 60 i els compositors més representatius són Philip Glass, Steve Reich i Carlos Santos.
Tendència que inclou tota la música que funcioni a partir de materials limitats o mínims; obres que utilitzen solament algunes notes, paraules, o bé obres escrites i concebudes per a instruments de recursos limitats; obres que mantenen algun efecte electrònic durant un perllongat període o obres que consisteixen en enregistraments exclusivament de rius o cursos d'aigua; obres que evolucionen en cicles sense fi; obres de lenta evolució d'un tipus de música a un altre; és a dir obres que impliquen un reductivisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada