Continuen alguns dels estils de finals del segle XIX. Alguns compositors crean nous estils i escoles.
La música del s.XX presenta una gran varietat de corrents musicals. La música oculta esdevé intel·lectual i d’èlit, a l’hora que els nous mitjans de difusió arriben a tot arreu i els compositors s’aïllen de tot això per poder crear.
Els elements més importants d’aquest procés són dos: la ruptura de la tonalitat i l’invenció de formes cada vegada més tecnificades de fer i escultar música.
La música del s.XX presenta una gran varietat de corrents musicals. La música oculta esdevé intel·lectual i d’èlit, a l’hora que els nous mitjans de difusió arriben a tot arreu i els compositors s’aïllen de tot això per poder crear.
Els elements més importants d’aquest procés són dos: la ruptura de la tonalitat i l’invenció de formes cada vegada més tecnificades de fer i escultar música.
IMPRESSIONISME
És probablement una de les estètiques de més controvèrcia en la història de la música.
Inicia en la pintura, al 1873, a França quan un grup d’artistes francesos de tots els àmbits, van fundar una associació. Van obrir la primera exposició al públic i un dels quadres exposat era una célebre tela pintada per Monet que va suposar l’origen del corrent.
La primera figura de l’impressionisme musical va ser Claude Debussy, les seves obres es poden considerar equivalents a certes pintures o poesies contemporànies franceses.
Es donava molta importància a la poesia i la música en conjunt, ja que d’aquesta manera podien comunicar emocions impossibles de representar d’una manera concreta. Van intentar crear l’ impressió d’una emoció directament a través de la sonoritat i el ritme. Els interessava també la foscor adequada a la naturalessa de la música.
Era creada a partir d’una situació, d’un estat d’ànim o d’un somni. Es caracteritza per la fredor i objectivitat, ja que volia assemblar-se als entrellums del món de la natura.
Es convinen molts elements per crear la impressió que vol donar una obra concreta. La melodia, per exemple, tendeix cap a contorns poc definits. Les veus solen cantar en recitatiu. A vegades s’usen les veus sense paraules per entonar, transformant així la veu en un instrument.
Volen crear impressions dinàmiques, (taques gotes i punts de colors) tan amb l’orquestra com amb el piano.
Pel que fa a l’harmonia s’usen acords de tot tipus. Això comporta una desintegració de la tonalitat, ja que no hi ha relació entre els acords i les tonalitats.
EXPRESSIONISME
Sorgeix a finals dels s.XIX a Alemanya i més tard s’esten per la resta dels països europeus.
Neix contràriament a l’ impressionisme com a resposta de la distorsió de les formes. No intenta reflectir la realitat sinó que tracta d’imposar la sensibilitat de l’artista a la representació del món exterior.
La paraula expressionisme descriu un estil on els compositors són molt expressius emocionalment. Els compositors més importants que van utilitzar aquest expressionisme van ser Schoenberg (també pintor) i els seus deixebles : Berg i Webern.
Al principi la música expressionista es va basar en harmonies cada cop més cromàtiques, fins que, es van començar a utilitzar les dotze notes de l’escala cromàtica de manera lliure. Això va resultar el que s’anomena atonalisme (absència total de la tonalitat).
Les seves característiques són:
· Harmonies dissonants.
· Línees melòdiques amb grans salts i frenètiques.
· Contrasts violents i expressius.
· Instruments tocats amb força.
En aquestes obres musicals es representa un elevat grau de tensió de manera dramàtica o continguda.
Neix contràriament a l’ impressionisme com a resposta de la distorsió de les formes. No intenta reflectir la realitat sinó que tracta d’imposar la sensibilitat de l’artista a la representació del món exterior.
La paraula expressionisme descriu un estil on els compositors són molt expressius emocionalment. Els compositors més importants que van utilitzar aquest expressionisme van ser Schoenberg (també pintor) i els seus deixebles : Berg i Webern.
Al principi la música expressionista es va basar en harmonies cada cop més cromàtiques, fins que, es van començar a utilitzar les dotze notes de l’escala cromàtica de manera lliure. Això va resultar el que s’anomena atonalisme (absència total de la tonalitat).
Les seves característiques són:
· Harmonies dissonants.
· Línees melòdiques amb grans salts i frenètiques.
· Contrasts violents i expressius.
· Instruments tocats amb força.
En aquestes obres musicals es representa un elevat grau de tensió de manera dramàtica o continguda.
NEOCLASSICISME
Va néixer al 1919 rebutjant les tendències romàntiques i impressionistes. La qual cosa va contribuir a formar un art musical molt refinat, que es basava en un major respecte cap a les formes musicals i el refinament de l’escriptura.
Els compositors més destacats d’aquest corrent són:
El protagonista principal del moviment és el rus Igor Stravinski. Sempre havia intentat aconseguir majors innovacions musicals, i va ser un incansable investigador de la forma. Algunes de les seves obres van provocar polèmica o escàndol. Tenia una gran habilitat per crear nous sons usant la superposició dels ritmes, les solucions harmòniques més usades. Inspirat per música antiga, jazz, Ragtime music, dodecafonisme. Una de les seves obres més destacades és “La consagració de la primavera” una obra molt original que no s’havia escoltat mai fins aleshores.
A França es va fundar el Grup de sis: Francis Poulenc, Darius Milhaud, Arthur Honegger, Germaine Tailleferre, Louis Durey i Georges Suric. Tenien per lema l’art un, so com a realitat sonora, molt connectat amb l’art dadaista i surrealista. Les seves obres eren politonal.
L’alemany Paul Hindemith que va lluita per la nova objectivitat, un moviment nascut a Alemanya que tendia a la senzillesa i elegància formal. Una de les seves obres destacades és l’òpera Mathias el pinto.
Orff també alemany, té un original estil basat en l’ús dels modes grecs, el cant gregorià, les cançons medievals i les populars. Amb procediments senzills obté resultats espectaculars. Les seves obres tenen com a suport la literatura.
Un altre compositor alemany és Weil, que va tenir relació amb el món del teatre, era crític amb la societat i la seva obra més important és L’òpera dels quatre rals.
A Anglaterra va destacar Britten amb un estil personal molt influent en les seves obres.
Als Estats Units Ives un compositor autodidacte, independent de la resta de corrents contemporànies. En les seves obres usa la polirítmia, la politonalitat, les formes obertes, els clústers, l’organització serial i collages (en músiques no tan cultes).
A Itàlia Alfredo Casella y Gian Francesco Malipiero.
A Espanya va destacar la Generació del 27, marcada per la Guerra Civil (que va fer mantenir al marge el país de les innovacions musicals europees). I es va mantenir el nacionalisme amb els germans Halffter, Remacha i Rodrigo.
Els compositors més destacats d’aquest corrent són:
El protagonista principal del moviment és el rus Igor Stravinski. Sempre havia intentat aconseguir majors innovacions musicals, i va ser un incansable investigador de la forma. Algunes de les seves obres van provocar polèmica o escàndol. Tenia una gran habilitat per crear nous sons usant la superposició dels ritmes, les solucions harmòniques més usades. Inspirat per música antiga, jazz, Ragtime music, dodecafonisme. Una de les seves obres més destacades és “La consagració de la primavera” una obra molt original que no s’havia escoltat mai fins aleshores.
A França es va fundar el Grup de sis: Francis Poulenc, Darius Milhaud, Arthur Honegger, Germaine Tailleferre, Louis Durey i Georges Suric. Tenien per lema l’art un, so com a realitat sonora, molt connectat amb l’art dadaista i surrealista. Les seves obres eren politonal.
L’alemany Paul Hindemith que va lluita per la nova objectivitat, un moviment nascut a Alemanya que tendia a la senzillesa i elegància formal. Una de les seves obres destacades és l’òpera Mathias el pinto.
Orff també alemany, té un original estil basat en l’ús dels modes grecs, el cant gregorià, les cançons medievals i les populars. Amb procediments senzills obté resultats espectaculars. Les seves obres tenen com a suport la literatura.
Un altre compositor alemany és Weil, que va tenir relació amb el món del teatre, era crític amb la societat i la seva obra més important és L’òpera dels quatre rals.
A Anglaterra va destacar Britten amb un estil personal molt influent en les seves obres.
Als Estats Units Ives un compositor autodidacte, independent de la resta de corrents contemporànies. En les seves obres usa la polirítmia, la politonalitat, les formes obertes, els clústers, l’organització serial i collages (en músiques no tan cultes).
A Itàlia Alfredo Casella y Gian Francesco Malipiero.
A Espanya va destacar la Generació del 27, marcada per la Guerra Civil (que va fer mantenir al marge el país de les innovacions musicals europees). I es va mantenir el nacionalisme amb els germans Halffter, Remacha i Rodrigo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada